REMOLEJAR, v. intr.
Remugar, rondinar.
{DCVB: Empordà, Lluçanès, Cardona, Solsona, Guissona, Sort}
És variant de remorejar, per dissimilació entre consonants líquides, que el Diccionari Aguiló situava a Súria. Fou emprada per Joaquim Ruyra (DECLC) i per Joan Santamaria, entre altres (CTILC, DDLC).
Remorejar, doncs, és derivat de remor, del llatí RŪMOR 'soroll', que, tal com diu Joan Coromines (DECLC, s. v. REMOR), s'aplicava sobretot als sorolls sords i fondos, i a brogits i a rumors.
Resta indicar, encara, que en la pronúncia castissa de remolejar, aquest verb solia presentar-se, en aquesta contrada, en la forma remoleiar, és a dir, amb relaxació del so prepalatal que es troba en posició pretònica. Aquesta darrera pronúncia és també consignada en el DCVB per al català oriental.
