PARÈIXER, v. intr.
Semblar, ésser en aparença.
Semblar, ésser en aparença.
Verb actualment desusat en català central, que hom rememora en l'expressió parèixer mentida, que aquí, en aquest indret, era emprada per un ascendent familiar de l'informador que ens la indica.
Aquest verb, ben viu a les Balears i sobretot al País Valencià, ve de l'antic parer (del llatí PARĒRE 'semblar'), que començà d'usar-se en forma incoativa des de la fi del s. XV i acabà essent abundant pertot, i fins en el Principat, durant el s. XVI. El trobem encara en el llenguatge barceloní del s. XIX que l'escriptor Emili Vilanova reprodueix (DECLC, s. v. PARER).
També en trobem traces o records metalingüístics en altres parlants d'aquesta comarca, sobretot de frases meteorològiques: Me pareix que plourà (Prats de Lluçanès, 2000).
Aquest verb, ben viu a les Balears i sobretot al País Valencià, ve de l'antic parer (del llatí PARĒRE 'semblar'), que començà d'usar-se en forma incoativa des de la fi del s. XV i acabà essent abundant pertot, i fins en el Principat, durant el s. XVI. El trobem encara en el llenguatge barceloní del s. XIX que l'escriptor Emili Vilanova reprodueix (DECLC, s. v. PARER).
També en trobem traces o records metalingüístics en altres parlants d'aquesta comarca, sobretot de frases meteorològiques: Me pareix que plourà (Prats de Lluçanès, 2000).
